Estàs aquí

Quaresma | Reflexions i pregàries per compartir en aquest temps

Des de l'equip de litúrgia hem pensat viure la Quaresma preparant-nos cap a la Setmana Santa amb pregàries setmanals. Aquestes pregàries seran textos que triaran diferents persones del Casal i que els han inspirat en la seva pregària en algun moment.

Ho enviarem pels mitjans habituals. A l’hora de les peticions a la missa es podrà comentar. 

 

1r diumenge


Aquesta setmana ens ofereix la reflexió l’Esteban Martínez, del grup Fòrum 2012




Dios se hizo hombre en la persona de Jesús. Cuando pienso en Dios me es más fácil imaginarme a Jesús que se hizo hombre de carne y hueso como nosotros. Jesús tuvo una familia, jugó como niño y aprendió de sus padres y maestros, como todos los niños probablemente tuvo momentos felices y también tristes. Cuando Jesús pasó a la vida pública, nos enseñó con su ejemplo que podemos releer en los evangelios. Jesús fue el modelo de persona al que Dios nos llama.

En esta oración de Gabriela Mistral, una escritora chilena del siglo pasado que ganó el Premio Nobel de Literatura, se hace concreto lo que Dios-Jesús puede significar para cada uno. La escritora nos muestra un hilo de detalles palpables, nada teóricos, humanos, cercanos, sencillos, en los que probablemente cada uno hemos podido sentir individualmente a Jesús.

Solo sé cómo se llama

Que si nació hoy, que si nació ayer, que si nació aquí, que si nació allá.
Que si murió a los 33, que si murió a los 36, que cuántos clavos, que cuántos panes y pescados.
Que si eran reyes, que si eran magos.
Que si tenía hermanos, que si no tenía.
Que dónde está, que cuándo vuelve.

Yo lo único que sé es que...

A mí me tomó de la mano cuando más lo necesitaba.
Me enseñó a sonreír y agradecer por las pequeñas cosas.
Me enseñó a llorar con fuerzas y dejar ir.
Me enseñó a despertarme saludando al sol y a acostarme con la cabeza tranquila. A caminar muy lento y muy descalza.
Me enseñó a abrazar a todos y a abrazarme a mí. Me enseñó mucho, me enseñó todo.
Me enseñó a quererme con ganas. A querer a quien tengo al lado y a darle la mano.
Me enseñó que siempre me está hablando en lo cotidiano, en lo sencillo, a manera de mensajes y que para escucharlo, tengo que tener abierto el corazón.
Me enseñó que un gracias o un perdón lo pueden cambiar todo.
Me enseñó que la fuerza más grande es el amor y que lo contrario al amor es el miedo.
Me enseñó cuánto me ama a través de 1.000 detalles.
Me enseñó que los milagros sí existen.
Me enseñó que si yo no perdono, soy yo quien se queda prisionera; y que para perdonar, primero tengo que perdonarme.
Me enseñó que no siempre se recibe bien por bien pero que actúe bien a pesar de todo. Me enseñó a confiar en mí y a levantar la voz frente a la injusticia.
Me enseñó a buscarlo dentro y no afuera.
Me deja que me aleje, sin enojarse. Que salga a conocer la vida. A equivocarme y aprender. Y me sigue cuidando y esperando.
Hasta me dejó aprender de otros maestros sin ponerse celoso; porque es de necios no escuchar a todo el que habla de amor.
Me enseñó que solo estoy aquí por un tiempo, y solo ocupo un lugar pequeño.
Y me pidió que sea feliz y viva en paz, que me esfuerce cada día en ser mejor y en compartir su luz conociendo mi sombra.
Que disfrute, que ría, que valore, y que Él siempre va a estar en mí...
Que, aunque dude y tenga miedo, confíe, ya que esa es la fe, confiar en Él a pesar de mí...

Se llama Jesús...
Gabriela Mistral

En el evangelio del próximo domingo, Jesús es tentado en el desierto. El desierto es la nada, lo inhóspito; pero también, el sitio que permite el encuentro con uno mismo. El desierto es reflejo de desolación, pero también fuente de consolación. En el desierto, Jesús se enfrenta a las tentaciones como hombre, no con milagros divinos; nos da así un ejemplo de vida a seguir que podemos alcanzar. Jesús fue un personaje histórico, que transcendió a su tiempo, que creó una religión en la que se ha basado la cultura de la sociedad, pero también es el Dios. Es histórico y es actual, es extraño y a la vez íntimo. ¿Quién es Jesús para mí? ¿Cuáles son mis desiertos? ¿Cuáles mis tentaciones? ¿Cómo puedo cumplir la misión que Dios me ha dado?

 

2n diumenge

Aquesta cop és la M.Àngels Melgosa, que alguns coneixeu de l’etapa en la que va formar part de l’equip d’acompanyament de joves del Casal Loiola. Actualment viu al barri de Can Puiggener, a Sabadell, formant part de la Fraternitat Santa Maria de Togores

Avui a la primera lectura del llibre del Gènesi, tenim un relat conegut: el sacrifici d’Isaac. D’entrada és un text que ens tira enrere i que, si més no, genera interrogants sobre el seu significat i la interpretació creient que suggereix. De quina mena de Déu ens parla? un Déu sàdic, que demana sacrificar el fill únic? un Déu capritxós, que posa a prova el seu fidel, sotmetent-lo a proves inhumanes per desdir-se’n a darrera hora?

Veiem Abraham, el qui en diem el pare en la fe. Abraham obeeix Déu perquè és un home de fe i perquè escolta. També a l’evangeli veiem com Déu encomana als deixebles que acompanyen Jesús que l’escoltin. Em pregunto jo d’entrada: què em diu avui el Senyor? quina és la seva veu per a mi? a quina muntanya em demana que l’acompanyi?

El relat del Gènesi és punyent: veiem com Abraham no plany el seu fill Isaac, de la mateixa manera com Déu Pare no plany el seu Fill Jesús, com ens diu sant Pau en la carta als Romans. El moviment d’ambdós pares és el de l’abandó, aparentment sense reserves. Coincideixen en l’actitud de la confiança i en una generositat heroica d’entrega. Penso que això només es pot entendre des d’un amor molt més gran, misteriós però abassegador. Perquè només des d’un major amor es pot acceptar el despreniment del que més estimes. L’obediència dels homes lliures només pot ser a l’amor.

Els deixebles de Jesús han fet un petit tast d’aquest amor transfigurat. Déu mateix reconeix Jesús com a fill i l’escena ens presenta la síntesi de l’antic i del nou testament, amb uns personatges que enllacen el pla de salvació fins a Jesús. Segueix el misteri.

La nostra temptació pot ser llavors com la dels deixebles que acompanyen Jesús: “Rabí, que n’estem de bé, aquí dalt. Hi farem tres cabanes”. La temptació ben humana, de retenir l’amor, de voler-lo encaixonar, de voler-lo posseir. Ens costa d’entendre que en realitat només tenim allò que donem. Un cop “regalat”, Abraham recobra el fill de la promesa, i el Pare ens promet la vida eterna on gaudirem per sempre de la seva presència. Hem de fer un salt. El salt a la fe a un amor cada cop més gran.

Per a veure el Ressuscitat, abans haurem d’acompanyar-lo a Jerusalem. Per a gaudir de la presència de Déu haurem d’estar disposats a seguir-lo fins a la Creu. L’amor sempre és més gran, i creix en la mesura que el donem. I aquest amor boig només es pot entendre des de la gratuïtat total. Acceptar de perdre-ho tot per guanyar-ho TOT.

La pregària de l’abandó de Charles de Foucauld, penso que ens pot ajudar a sintetizar tot aquest recorregut amorós. M’acompanya des de fa anys i m’ajuda a adreçar-me a Déu com a Pare i a disposar-me per acollir la seva voluntat en acció de gràcies. A la meva comunitat la resem cada setmana abans de començar la nostra reunió comunitària. En fem una variació, recitant-la en plural, i invocant l’acció de l’Esperit en actitud d’escolta obedient. Espero que us ajudi!

 

Pregària d'abandonament a Déu Pare

Pare, em poso a les teves mans.

Fes de mi el que tu vulguis.

Sigui el que sigui, te’n dono gràcies.

Estic disposat a tot.

Ho accepto tot,

amb tal que es compleixi la teva voluntat

en mi i en totes les teves criatures.

No desitjo res més, Pare.

T’encomano la meva ànima,

te la dono, amb tot l'amor que sóc capaç,

perquè t’estimo i necessito donar-me,

posar-me a les teves mans sense mesura,

amb una infinita confiança,

perquè tu ets el meu Pare.

Charles de Foucauld

 

3r diumenge
 

Esta vez nos guía en la reflexión y oración Jose Miguel Colina, SJ. En la actualidad está destinado en Madrid, el encargo que le ha dado el Provincial es ser el Delegado de Pastoral Juvenil y Colegial. Reside en la comunidad del Recuerdo. Ha pasado entre nosotros 9 años, compartiendo vida y oración en la comunidad de Lluria.

 

En este Evangelio del Domingo III de Cuaresma, nos encontramos con un Jesús que nos  descoloca. Lo encontramos con un enfado considerable. No puede resistirse a que la relación  de los seres humanos con el Padre, esté mercantilizada. Que responda a los criterios de mercado de la sociedad, y no al agradecimiento por haber recibido la vida, la naturaleza, todo  de un amor incondicional y gratuito de parte de Dios.

Si Dios está de nuestra parte, no lo ganamos con palomas, rituales, sacrificios. Sino amando lo  que El ama, sus hijos, la tierra… Por eso no hacen falta tenderetes de cambio de moneda, de  venta de animales. 

A Dios lo encontramos en lo profundo de nuestra vida y en el servicio a los otros. Y todo eso es  gratis, sin intermediarios.

Atrévete a experimentarlo.

¿Con qué intento sobornar a Dios? 

La oración que os propongo la conocéis todos. Es la oración de Ignacio de Loyola: Tomad  Señor…

Para mí, es la oración que más repito. Desde que la descubrí, la rezo todos los días en la  Eucaristía. Y en otros momentos del día.

En ocasiones con todo el corazón puesto en cada palabra. En otras con deseo de qué lo pueda  poner. Y en otras abandonado a la misericordia del Señor que me conoce y me quiere, aunque  yo esté “en otra onda”.

En todas esas ocasiones, tengo la experiencia de salir reforzado en su amor y su gracia.

 

Tomad, Señor 

Tomad, Señor y recibid

toda mi libertad

mi memoria, mi entendimiento

y toda mi voluntad

Todo mi haber y mi poseer

vos me lo disteis

a vos Señor lo torno

Todo es vuestro

disponed a toda vuestra voluntad

Dadme vuestro amor y gracia

que ésta me basta

San Ignacio de Loyola

 

4t diumenge

Som el Jordi i el Pablo, clàssics del Casal. Hem passat per Magis (antic Uls), Intermagis, Espai Ignasià, Acompanyants de Confirmació… i molts més. I, com veieu, ens agrada compartir taula!


 

Quan preguem l’Evangeli del Fill pròdig, ens ve al cap la representació de Rembrandt, amb tots els rostres que hi formen part.

   


I llavors ens preguntem:

Quin rostre em defineix a mi en aquest moment?

El penediment i humilitat del fill que torna?
El judici del germà gran?
La misericòrdia, amor i perdó del pare?
Gent propera al pare que s’ho mira de forma distant?
L’observació per part dels servents?


En la nostra foscor,
encén un foc
que no s’apaga mai

 

Els miracles de Jesús són una part molt important del Nou Testament, important pel significat que aquests porten, carregats de simbolisme davant les incapacitats que tenim com a persones. Fer veure a qui era cec, caminar a qui era coix, sanar a qui estava malalt…

Si bé és Jesús qui fa el miracle, és necessària l’acció de qui el rep per tal que es pugui fer: “aixeca’t i camina”, “ves a rentar-te a la piscina de Siloè”, “Vés a fer-te examinar pel sacerdot”.

A més a més, en aquest text trobem diferents tipus de personatges que actuen de formes ben diferents.

En quin personatge em trobo identificat?

Sóc el cec que s’aixeca a rentar-se els ulls segons li ha demanat Jesús?
Sóc un dels fariseus que demanen entendre-ho i jutgen el que acaba de succeir insistint fins tenir proves veritables?
Sóc un dels pares que donen un pas al costat per no ser jutjats com a seguidors de Jesús?
Sóc part del veïnat que en parla del tema però sense involucrar-s’hi ni voler saber-ne més?

 

De ben segur, que ens hem sentit identificats amb diferents personatges segons la situació. Preguem per poder tenir la pau i serenitat del cec, i poder escampar la bona nova junt amb l’Esperit.

 

“Senyor, que et conegui, perquè si et conec, t’estimaré
Senyor, que t’estimi, perquè si t’estimo, et seguiré”

 

 

5è diumenge

Sóc la Núria Reventós Bassas, potser hem coincidit a les Eucaristies dels dissabtes quan col·laborava amb la catequesi dels més jovenets, a la Comunitat de Berchmans, algun Camp de Treball o actualment com acompanyant dels grups MAGIS. Ja fa temps que el Casal Loiola és per mi una segona casa i és un goig poder-hi conèixer gent i compartir camí plegats.

 

 


Estem vivint una situació que ens desconcerta i necessitem saber com reaccionar i actuar, com a seguidors de Jesús, en aquesta realitat que ens colpeja. Som conscients que s’estan produint canvis i no en podem quedar al marge. Per això estem cridats a “RENOVAR EL NOSTRE SER”.

En els Evangelis, esperem i volem trobar respostes actuals o, si més no, paraules que ens interpel·lin i ajudin a viure d’acord amb els signes dels temps.

L’Evangeli d’aquest diumenge de Quaresma l’hem escoltat moltes vegades i el seu missatge pot semblar reiteratiu:

  • Hem de ser gra de blat, enterrat i mort, per poder donar fruit.
  • Qui vol guardar la vida la perd, qui està disposat a donar-la, la guanya.
  • Sí algú vol ser servidor de Jesús, que el segueixi i estarà amb ell.

Però en què es tradueix avui, ara i aquí? Com podem evangelitzar lo quotidià?
En aquests moments de contrasentits i de crisi global, amb la metàfora del gra de blat se’ns convida a donar-nos amb generositat als altres, encara que això ens exigeixi (morir), abandonar el nostre “jo” per obrir-nos fraternalment i ser capaços de compartir la nostra vida. Estem cridats a seguir acollint als més pobres, als més necessitats però també a estar atents al nostre voltant per ser a prop dels qui pateixen, ara, en solitud i silenci les dures conseqüències (salut, econòmiques...) d’aquesta pandèmia.

Quan el gra de blat mor; creix, brota de nou la vida, però si es queda en el seu embolcall no donarà fruit.
Jesús ens diu: “qui vol guardar la vida la perd, qui està disposat a donar-la, la guanya”. Que la gran incertesa del moment no ens immobilitzi o ens faci aferrar-nos a les nostres coses, idees o interessos sinó obrir més la nostra mirada per copsar la realitat i ser portadors d’esperança.  

Si algú vol ser servidor de Jesús, que el segueixi i estarà amb ell.

La nostra vocació de servei passa per fer-nos disponibles no quan a ens vingui bé sinó quan l’altre ho necessiti, fins i tot quan no sigui evident. No és només fer pels altres sinó estar amb els altres compartint la seva situació.

He escollit una pregària de la Mª del Mar Galceran que ens proposa una renovació del nostre ser per consolidar aquests canvis que mostren una manera de viure. Descriu com es pot entendre aquest seguiment a Jesús, aquest morir per donar-se des de la nostra quotidianitat.
 


Renova el nostre ser
 
Bon Déu,
Concedeix-nos un cor nou,
capaç de perdonar-nos i de perdonar,
capaç de deixar-se estimar, des del reconeixement humil
de les pròpies febleses i limitacions.
Un cor nou, disposat a estimar sense càlculs,
amb comprensió i tendresa,
fins i tot aquelles situacions i persones
que ens ho posen més difícil.
 
Concedeix-nos una mirada nova,
capaç de fixar-nos en allò de bo que hi ha en el cor
de cada persona,
en les coses positives més que en les negatives,
en allò que ens uneix als altres més que en allò que ens separa.
Una mirada transparent i neta, capaç de percebre’t
en els llocs més insospitats.
 
Concedeix-nos un pensament nou,
capaç de llegir la vida en profunditat,
de desfer-se de prejudicis i de desemmascarar
les idees falses que ens ofereix la societat.
Disposat a deixar-se interpel·lar per tot allò
que trenca la lògica d’aquest món.
 
Concedeix-nos un actuar nou,
obert al treball en comunió i a la col·laboració amb els altres.
Actiu i compromès en la transformació de les injustícies,
al servei generós dels altres i especialment dels pobres i més necessitats.
Un actuar discret i silenciós, que sigui obedient a la teva voluntat.
 
Bon Déu, renova el nostre ser,
i que aquest nou camí de retorn a Tu ens
permeti també ser millor per als altres.
 
 Mª del Mar Galceran Peiró 

 

Diumenge de Rams

Hola! Sóc el Silvestre Falguera i Noya, (Sílver per moltes amigues i amics).
 
Actualment col·laboro en el projecte evangelitzador del Col·legi Jesuïtes Sarrià – Sant Ignasi, sóc Assistent de la CVX (Comunitat de Vida Cristiana) de Catalunya i, més en particular, de les comunitats de Berchmans i de Fòrum Joves i col·laboro també en el Casal Loiola i en l’Església del Sagrat Cor de Jesús de Casp, enganxada a casa meva, la Comunitat de Jesuïtes de ‘Llúria’.
 
Estic agraït i em fa molta il·lusió d’adreçar-me als amics i amigues, companys de camí, del Casal.




El proper diumenge és el Diumenge de Rams o diumenge de Passió, en el que es proclama tota la Passió, enguany la de l’Evangeli segons Sant Marc (Mc 14,1 - 15,47). Us convido a llegir-la a poc a poc, en clima de pregària: considerant, contemplant...
 
Jesús és presentat com el Rei-Messies, que entra i pren possessió de la seva ciutat. Però no hi entra com un rei-guerrer, que avança amb el seu gran exèrcit, sinó com un Messies humil i pacífic, complint així la profecia de Zacaries (9,9): "Heus aquí que el teu rei ve a tu; ell és just i victoriós, humil i pacífic, muntat en un ase". Molta gent l’aclama: “Beneit el qui ve en nom del Senyor!”.
 
Jesús entra a Jerusalem per dur a terme la seva obra de Salvació. Però ho fa d’una manera tant inesperada, impensable, imprevisible que, poc després, gran part del poble, decebut, li donarà l’esquena. Judes mateix es va escandalitzar de la debilitat i la humilitat de Déu. Venia pensant, de fa temps, que Jesús havia estat un gran farsant, i la seva vida i la seva missió un frau enorme. Com podia Déu ser amb Jesús, si tot li sortia malament, si només anava de fracàs en fracàs? Molts, poc després, van arribar a pensar de Jesús el que diu el salm: «S'ha adreçat al Senyor; que l'alliberi, doncs; que el salvi, si tant se l'estima».
 
Se’ls escapava totalment la lògica pròpia de Déu: l’amor sense condicions, desarmat, net, pur, sense rastre de rancúnia, odi, venjança o retrets: “Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d'esclau... s'abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu.” Fins al punt d’arribar a exclamar: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?».
 
Aquesta resultarà ser la lògica ‘del gra de blat’ i dels ‘dolors de part’: donar vida en abundància!
 
La Passió de Jesús continua en la Passió de tantes persones en el nostre món actual. I Ell, Crucificat-Ressuscitat, acompanya a tota persona humana.
 
Us ofereixo tres pregàries en ‘clau de Passió’. La primera és de Sant Pere Claver (amb qui m’he fet la foto), el jesuïta ‘esclau dels esclaus negres’ a Colòmbia, ‘llarg en obres i curt en paraules’:
 
“Senyor, il·lumina el meu enteniment i estova el meu cor”.
 
La segona, un ‘clàssic’, de Lope de Vega. Davant la crida de Jesús i dels germans (‘Sóc a la porta i truco’, Ap 3,20), davant les necessitats i el patiment d’altres, davant el ‘proïsme’, el pròxim, la persona que tinc al costat, i des del meu tancament i la meva duresa de cor i indiferència… :
 
¿Qué tengo yo que mi amistad procuras?
¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,
que a mi puerta cubierto de rocío
pasas las noches del invierno oscuras?
 
¡Oh cuánto fueron mis entrañas duras,
pues no te abrí! ¡Qué extraño desvarío,
si de mi ingratitud el hielo frío
secó las llagas de tus plantas puras!
 
¡Cuántas veces el Ángel me decía:
«Alma, asómate ahora a la ventana,
verás con cuánto amor llamar porfía»!
 
¡Y cuántas, hermosura soberana,
«Mañana le abriremos», respondía,
para lo mismo responder mañana!

 
 
La tercera, davant el propi patiment. A l’extrem, a prop de la pròpia mort, però també en altres pèrdues, ferides... és de Teilhard de Chardin, SJ i diu així:
 
«Quan els signes de l'edat marquin el meu cos, i més encara, quan afectin a la meva ment, quan la malaltia que vagi a disminuir-me o a causar-me la mort em colpegi des de fora o neixi en el meu interior;
 
quan arribi el dolorós moment de prendre consciència de sobte que estic malalt o envellint;
i, sobretot, en aquest últim moment en que senti que perdo el control de mi mateix i que estic absolutament inert en mans de les grans forces desconegudes que m'han format;
 
en tots aquests foscos moments, oh Déu, concedeix-me de comprendre que ets Tu -suposat que la meva fe sigui prou forta- qui està separant dolorosament totes i cadascuna de les fibres del meu ésser per penetrar fins a la medul·la mateixa de la meva essència i portar-me amb Tu»
.