Estàs aquí

Reinserció de persones privades de llibertat

Presons: Inserció, o no inserció... Heus aquí la qüestió

El passat dia 4 de maig, al Casal Loiola de Barcelona, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una conferència sobre les institucions penitenciàries, per part de la directora de la Fundació ARED[1], Sra Mª Elena Alfaro (a la foto, dreta), i un testimoniatge en  primera persona, la Sra Amparo Rubí (a la foto, esquerra).
Organitzat pel mateix Casal Loiola i l'ACAT[2], he d'agrair personalment al Sr Joan Tortajada del Casal Loiola i al Sr Emili Chalaux,de l'ACAT, l’esforç per dur a terme la realització d’aquest esdeveniment, del qual em vull fer ressò en aquest article.

Hem sentit mil vegades les frases o idees del tipus que "la presó és una institució en la qual el sistema penal encomana la funció de recuperar a les persones condemnades a fi d'evitar la reiteració de fets delictius". O que la presó "ha de facilitar mitjans per a l'efectiva integració dels reclusos en la societat sigui real i efectiva". O alguna cosa de semblant ... jo mai havia sospitat que realment podria ser així.

Crec que en general, ens agrada pensar en coses simples, com que la justícia funciona, que és perfecta, que és com a les pel·lícules de Disney o, si s’escau, que no vagi més lluny d'un indefinit reflex d'alguna peli que sempre, és clar, acaba amb el 'bo' sortint airós. Segurament, a la població en general ens resulta més còmode no plantejar-nos problemes d'aquest calibre ni de qualsevol altre, perquè no ens agrada haver de sortir de la nostra zona mental de comoditat, de seguretat, per no soscavar una creença el contrast de la qual amb la realitat de les coses no resisteix el mínim frec.

Preferim creure que les institucions funcionen per si mateixes seguint una mena de lògica i moralitat semblant a la idea vaga que la perfecció existeix. Encara que això suposi ignorar que hi ha persones que sí que estan immerses en la crua realitat que s'amaga darrere d'aquestes grans frases.

Una crua realitat plasmada en la simplicitat expressiva del nostre actual president de govern, quan sense embuts fa referència a una gens edificant llei del Talió del tipus "qui la fa, la paga", que entre altres coses -a banda de dir que els altres, i no ell, són 'diferents’- indica que la justícia i les presons no són altra cosa que un remei per a "treure gent indesitjable del mig", tot i que està prou demostrat que els que més 'la paguen' són sempre els més desfavorits, els que mai han tingut una oportunitat real en què la seva vida s'apropi a la mitjana d'una ciutadania lliure, culta i amb possibilitats de certa prosperitat personal i familiar. Aquests 'la paguen' més a fons i més durament que els que tot i tenir mil oportunitats, delinqueixen en les altes esferes del poder.

Preferim l'ús de certs eufemismes i fins i tot acceptem el cinisme d'algunes declaracions polítiques per ocultar-nos la realitat, per negar-la, rebatre-la, per no haver de esforçar-nos a mirar que es compleixi efectivament el contingut esperat de les institucions.

Les presons són, en general, llocs on s'amunteguen persones amb diferents graus de responsabilitat en activitats delictives; magatzems de degradació del que en el seu moment podrien haver estat persones socialment aptes, si mai haguessin tingut només una mínima oportunitat de ser-ho. Em reservo l'opinió dels qui, havent tingut oportunitats, delinqueixen a l'ombra dels poders establerts ... per altra banda, aquest tipus de gent solen ser recloses en altres establiments carceraris.

Dins d'aquest panorama, sorprenentment passa que de vegades, un grapat de persones són capaces de plantejar-se coses diferents ... que efectivament, certes situacions en la nostra societat han de, i poden, ajustar-se al que s'espera d'elles. Que tot depèn de la dimensió humana de les persones.

I en aquest perfil de persones sorprenents, capaces i poderoses, ens trobem amb les que donen vida a una institució com l’ARED, una Fundació per a la Reinserció de personal carcerari en la societat, just el que deien els plantejaments ben intencionats que relacionava al principi.

En aquesta Fundació i el seu treball es conjuguen diversos actors protagonistes en aquesta història de final més que feliç, atenent als seus resultats: persones que ideen, posen en marxa i fan funcionar una alternativa, i que són capaces de crear una imatge diferent a la realitat que els reclusos perceben de si mateixos ...sobretot, de les recluses. I aquestes persones a més, posen en escena a altres actors secundaris, el treball en equip és també fonamental en l'assoliment dels seus objectius: la unió fa força.

Donant forma a aquesta imatge, aquestes persones forgen la percepció en les recluses que hi ha alternatives al seu món: que on no hi havia cap oportunitat, ara elles poden triar tenir-la, la seva. La Oportunitat. Potser, l'única. I que depèn d'elles. Quan una reclusa és conscient d'això, i se li posen els mitjans adients per aconseguir-ho, difícilment donarà a torçar la seva voluntat, ni el seu nou camí.

Un altre protagonisme essencial en aquesta història té a veure amb la dimensió humana de les persones implicades en l'entorn institucional carcerari: des del personal que tracta les recluses, fins sobretot, les persones que gestionen, dirigeixen i són responsables dels centres carceraris. I en l'àmbit judicial, sens dubte. I en l'àmbit de qui té poder per aprovar i emetre disposicions i reglamentar...

Massa actors secundaris, com policies, jutges, fiscals, advocats, polítics ... desconeixen -per comoditat, per distància, per interessos polítics o ideològics- la realitat i les conseqüències del sistema carcerari sobre les persones recluses. Sí: persones, i no escòria, no bèsties, no animals.

Però tot canvi ha de partir d'un nucli organitzat de persones valentes, disposades a posar en marxa un sistema efectiu d'alternatives i solucions. Per contagiar a la resta d'actors, principals i secundaris, i posar en marxa el que d'altra manera es quedaria en només unes frases grandiloqüents; cal destacar l'essencial paper del personal de l'ARED i el de les recluses que lluiten, opten i aconsegueixen una alternativa: LA oportunitat. La nostra oportunitat. Amb els seus èxits, ens redimim tots una mica més.

Per a mi va ser una gran oportunitat de conscienciar-me encara més de que és la ciutadania la que ha de ser responsable de les seves institucions, i no a l'inrevés ... aquesta conferència va despertar en mi una mica més de fe en moltes coses: sobre tot, de què hi ha grans dosis d'humanitat per descobrir, encara.

 

Oriol Llobet

Maig 2017

 

[1] Fundació per a la Reinserció de Dones. Vegeu: http://www.fundacioared.org/ca

[2] ACAT: Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura. Vegeu: http://acat.pangea.org