Estàs aquí

Francesc Padrosa, jesuïta

Encara fa poques hores ens ha deixat un company, un amic , un germà. Hem compartit uns mateixos ideals, una relació intensa amb Jesucrist i aquella missió de cercar i trobar a Déu en totes les coses: la música, la conversa, l’acolliment, el bon humor, el diàleg ciència i fe, la convicció de que l’espiritualitat ignasiana era com una eina de l’Esperit per obrir camins de pau, de justícia i d’amor avui dia, en aquest món de canvi.

Portava el nom de Francesc. Un nom acreditat per la referència al Jesús de l’evangeli, aquell Mestre pobre, senzill, transparent, amable, profètic i tot cor. El nom de Francesc també el va configurar com a persona que et feia sentir quan estaves al seu costat com un amic important per a ell. 

Al carrer Balmes de Barcelona hi ha el Casal Loiola. Des de feia anys el Francesc era assistent, consiliari, de comunitats i grups , de forma especial de la CVX Fòrum Joves i de la comissió de CVX Catalunya. Un notable sentit comú, l’alegria i la comunicació de pau ornaven la seva forma d’assistir i aconsellar a les persones i als col•lectius. Valorat i estimat gaudia d’una actitud creativa, que dinamitzava les millors recerques per viure l’espiritualitat en el món de la parella, de la ciència, de l’acció social i d'esdeveniments significatius. Encara fa poques setmanes ens reuniren una colla de parelles amb els fills,i que totes celebraren els 25 anys del sagrament del matrimoni.

Ara comença el silenci. S’apaga per sempre en aquest món la veu fonda i musical d’un jesuïta que ha sigut ajuda i suport per a molts. Ha acabat el seu camí. A ulls humans una mica abans d’hora. És ja passat. Sabem molt bé quina és aquesta llosa que a partir de la data del traspàs va fer-se més sòlida i gran i que anirà creixent amb el pas inevitable del temps.

Francesc estimava Déu i als germans. Vivia aquestes relacions amb autenticitat i naturalitat. Així com ara reviu en la nostra memòria, doncs encara més en el Cor de Déu, on la Llum no s’apaga, l’Amor és definitiu i tota vida s’integra en la Vida sense perdre la pròpia història i la pròpia personalitat, car és un Déu Personal – Tri - personal – que en el Fill ens fa fills per sempre. Per part de Déu no es trenca la relació, al contrari la vivifica de forma definitiva. Déu és Amor i l’Amor fa aquestes coses.

El Francesc definitivament està bé, està molt bé, no pot estar millor. I encara que quan entrem en el seus àmbits experimentarem la buidor de la seva presència, certament el sabem feliç, com ni podem imaginar. Ens arriba aquella pau i aquella dolçor que essent do de Déu és pau i anergia per continuar treballant amb humor i fidelitat pel Regne de Déu.

 

Jesús Renau, sj

Etiquetat com a: